El 31 de març de 2022 moria a Girona Francesc Pardo, qui fou bisbe de la diòcesi de Girona del 2008 al 2022. Tres anys després, el seu record no es resumeix en grans titulars ni en discursos solemnes, sinó en una actitud constant: una manera de mirar que definia el seu estil pastoral i el seu govern.

Josep Pla deia que mirar és un aprenentatge: cal aprendre, deliberadament, a badar, a aturar-se, a observar sense presses ni soroll. Sempre havia pensat que aquesta manera de mirar no era només una tècnica literària, sinó una manera d’estar al món i de fer Església. En el bisbe Pardo, aquella actitud es convertia en estil pastoral i forma de servir.

El vaig conèixer de prop, en la quotidianitat dels dies, quan les mirades diuen més que les paraules. Pla escrivia que les coses importants no solen dir-se gaire fort, que sovint es manifesten en el to, en el gest, en la manera de mirar. Així vaig percebre la seva manera de ser: discreta, atenta i persistent.

No buscava efectes ni frases brillants. Tenia una mirada calma i concreta, sense retòrica, que semblava afirmar que la realitat, tal com és, ja mereix tota l’atenció. Quan escoltava, hi era del tot. Quan observava una situació, no corria a jutjar-la abans d’entendre-la. Aquesta actitud donava confiança i marcava el to de les trobades.

La seva mirada no s’enfilava per abstraccions. Parlava de persones concretes, de parròquies amb dificultats reals, de comunitats cansades, de preveres que feien el que podien. Sabia que la fe també passa pel temps, pel cansament i per les coses petites. Desconfiava de la grandiloqüència i governava amb mesura. No li agradaven els discursos inflats ni les solucions universals. Preferia el detall, l’experiència contrastada, la realitat comprovable. Entenia que un llenguatge massa perfecte podia amagar una mirada poc atenta.

Hi havia un punt d’escepticisme, però no de desafecció. Era la prudència de qui ha vist prou món per no empassar-se qualsevol relat, de qui relativitza entusiasmes excessius i defuig seguretats agressives. No cridava ni prometia allò que no depenia d’ell.

Tampoc no era una mirada trista. Era pràctica. Sabia que les coses han de servir; que un gest pastoral que no ajuda perd sentit; que un discurs que no consola queda buit. En un temps de mirades nervioses i paraules grosses, la seva manera de mirar em va semblar —i encara em sembla— una forma discreta de resistència.

Potser el seu llegat més valuós fou aquest: ensenyar, sense proclames, a mirar amb atenció, responsabilitat i esperança. Tres anys després de la seva mort, continuo aprenent a mirar així, amb els ulls oberts i el cor atent.

Com recorda l’Evangeli: «Jo soc la resurrecció i la vida; qui creu en mi, encara que mori, viurà» (Joan 11,25). Així, el record del bisbe Francesc Pardo queda lligat a l’esperança cristiana, a la vida eterna i a la fe que ell mateix va viure i transmetre amb la seva manera de mirar i de servir.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona