Un jurat ha condemant aquesta setmana Meta -matriu d’Instagram, Facebook i WhatsApp- i Google -propietària de YouTube- a pagar tres milions de dòlars en danys compensatoris i tres milions en danys punitius en una històrica demanda per addicció a les xarxes socials. La sentència considera que les aplicacions d’aquestes multinacionals estan dissenyades per enganxar els usuaris, sobretot als més joves. És un precedent que podria influir en milers de casos similars contra les grans tecnòlogiques.

El debat de fons no hauria de limitar-se a la quantia de la indemnització. Meta i Google han de respondre pels danys causats i, sobretot, han de ser obligades a canviar els incentius del seu disseny: més transparència algorítmica, més protecció efectiva dels menors, més friccions contra el consum compulsiu i menys cinisme disfressat d’innovació. Però nosaltres també hem de recuperar una idea gairebé subversiva en l’era digital: no tot el que captura la nostra atenció mereix el nostre temps.

La llibertat avui no consisteix només a poder connectar-se, sinó a saber desconnectar. I això exigeix educació, autocontrol i consciència. Les plataformes tenen poder, però nosaltres no som del tot impotents. Entre l’algoritme que sedueix i l’usuari que cedeix hi ha un espai de responsabilitat individual que no podem obviar.

Aquest cas és important perquè posa límits a unes empreses que han crescut sense gairebé cap fre moral. Però seria un error sortir-ne amb la idea que tot queda resolt als tribunals. La sentència pot castigar una conducta empresarial, però no pot reconstruir una cultura de l’atenció, ni ensenyar-nos a fer servir la tecnologia sense deixar que sigui ella qui ens faci servir a nosaltres.

© Diari de Girona