La manifestació del 8M de l'any passat. / Marc Martí Font

No volia, de fet, m’hi he intentat resistir perquè, per redundància (i algú també dirà que per ser més pesades que una vaca en braços), pot passar allò que les oïdes s’acabin fent sordes. Però un any més, no falla, tornem a ser a les portes del 8M i, com si ja s’hagués convertit en un temps litúrgic, tornem a entonar la mateixa cançó. És curiós, la lletra pot semblar que cala, fins i tot que té ganxo («només el 19% de les posicions de CEO les ocupen dones» o «el masclisme i l’odi al feminisme s’apoderen del món digital»), però resulta que a ningú se li acaba quedant.

Demà, marees de dones tornaran a omplir els carrers per reclamar una societat lliure de violència masclista i discriminació, però demà passat -i no ho dic per la previsió meteorològica- les reivindicacions tornaran a quedar en paper mullat. I au, dilluns tornem a la vida (la cura dels fills ocupa el 37% de les dones davant del 5,6% dels homes), a casa (un percentatge insultant d’homes no sap quin detergent renta per art de màgia la seva roba), a la feina (els homes cobren de mitjana 430 euros més al mes que les dones) i a la minimització (gairebé quatre de cada deu catalans creu que «algunes dones posen denúncies falses per fer mal a la seva parella»). Tornarem a tenir complex de Ventafocs perquè a les 12 de la nit hem de sortir escopetejades cap a casa (aquí ens faltaria la carrossa, val a dir) perquè més tard ens farà por tornar soles. I sí, molt bé, aprovem permisos menstruals i pintem punts de color lila, enlloc de buscar solucions que serveixin per canviar vides, i no només per tranquil·litzar consciències un cop l’any.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona