A vegades, visc una dissociació entre el que voldria ser i el que soc. M’agradaria ser valenta i dedicar-me a un projecte humanitari en algun país llunyà que ho necessités, però la meva realitat és que gaudeixo de la meva feina i de la meva condició d’assalariada. A més, només sortir de Mallorca, ja m’enyoro. Voldria ser una dona sofisticada, que porta talons i no surt de casa sense l’eyeliner, però soc d’aquelles que no es traurien el xandall de sobre. Només m’atura el desig de no traumatitzar els meus fills.

Darrerament, les meves contradiccions van esvalotades per culpa de l’experiència de viatjar. Així, en general. Abans, m’agradava agafar un avió i desaparèixer durant setmanes. Una agència m’orientava en les qüestions bàsiques i jo reservava aquí i allà. Em vacunava, contractava una guia, assumia indisposicions estomacals o dormir poc i malament. En la meva vida anterior, en aquestes dates, ja sabia que el meu vol sortiria el primer dia d’agost i que tornaria l’últim del mateix mes. Avui, estic en mode menys és més. El meu barri, el meu carrer, el meu edifici, casa meva, la meva família. Tot a prop, a peu i sense escarafalls. Llocs i cares conegudes. Estar amb els meus, gaudir de les meves rutines, dormir entre els llençols heretats de la meva àvia i fer servir el meu sabó lliure de químics per a pells atòpiques, reactives i sensibles. Què em passa? Que viatjar s’ha complicat. Almenys, per a mi.

Compares vols per internet, tries una companyia per anar-hi i una altra per tornar, perquè és més econòmic, els horaris tenen millors combinacions i evites escales eternes. Introdueixes tots els noms dels viatgers i els números dels DNI. Ep! Et falta la lletra d’un d’ells i li truques. Maleït sigui, no contesta i el temps s’acaba esgotant. Tornes a començar i no saps per què, però els bitllets han pujat 50 euros. Què? En vint minuts? El descompte de resident no és ben bé tant descompte de resident i prens la decisió de no facturar. Total, l’última vegada et van perdre la maleta. Ho rumies i t’adones que és inviable. Ho pagues. Ho pagues tot: per triar seient, per voler passadís, per voler anar junts, per respirar.

Superes el primer repte i arriba el segon: l’estada. Des que vaig tenir un veí que llogava per a ús vacacional i que, mentre engreixava el seu compte corrent i es comprava cotxes d’alta gamma, la resta vèiem com es deteriorava la nostra qualitat de vida, soc força reticent a aquesta modalitat. Soc d’hotel i, si pot ser amb esmorzar, millor. Recorda que ha de ser cèntric i que els comentaris han de garantir una higiene perfecta. Reserva cotxe, compra les entrades per als museus, monuments i musicals amb antelació i ves buscant restaurants, que la cosa està que crema. Tu, jo i milers de persones més hem triat el mateix destí. Caminem en ramat pels mateixos carrers, visitem els mateixos llocs i ens fem les mateixes fotos als mateixos monuments. Instantànies que condemnem a l’oblit de les galeries dels nostres mòbils.

El meu jo contradictori decideix quedar-se a casa i gaudir del que és proper i dels llençols heretats de la meva àvia, que sempre fan olor de net i em fan sentir bé. L’any que ve, Déu dirà.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona