Per carnaval, tot s’hi val! Així diu la dita. Però aquest refrany popular ja fa temps que ha quedat obsolet. És una alegria veure com tenim moltes festes ben divertides i acolorides per tot arreu. Però el carnaval ha perdut el seu esperit de transgressió. La idea de fotre-se’n del mort i de qui el vetlla durant els dies previs a la Quaresma és cosa del passat. Acotar a uns dies fer mofa del clero, les autoritats i els poderosos, transvestir-se de sexe o canviar d’identitat tot fent disbauxa era una manera ben sana de diversió en temps de repressió.

Però ara ens trobem amb dues circumstàncies completament contradictòries que afecten a aquesta celebració. Per una banda, vivim en una societat en la qual la llibertat d’expressió és un pilar fonamental de la nostra vida. No ens cal esperar al carnaval per a fer mofa de res. En aquest sentit, és carnaval tot l’any. De manera especial, riure’s de capellans, bisbes i monges i de les autoritats és cosa de cada dia. Però, per altra banda, ens ha tocat viure una època amb una moral estricta que no admet les bromes i té un extens catàleg de temes tabú. Se m’acudeixen una tirallonga de disfresses que no passarien censura. Vivim l’època d’allò políticament correcte, dels ofesos i dels que protesten per tot, de gent que té la pell fina. Els mestres, per exemple, han d’anar molt amb compte en escollir la disfressa de la mainada en els carnavals escolars no fos cas que algun pare surti amb algun ciri trencat. Recordo una mare vegetariana protestant aïradament perquè els nens anaven disfressats de carnissers. Aquesta mare, practicant d’una respectable dieta sense carn, demostrava no tenir ni idea de l’esperit del regnat del rei Carnestoltes. L’autocensura generada per l’onada de llepafils que circulen és totalment contrària a l’esperit tradicional del carnaval. Disfressar-se és una paradoxa perquè, d’alguna manera, és treure’s la careta. El recordat periodista gironí Jordi Soler (Elius) em va explicar un dels meus acudits preferits. Era d’un jueu que li deia al seu veí que anava de viatge a Jerusalem i el veí, tocant-se la barba li responia: Ja ho entenc, em dius que vas a Jerusalem, perquè, així jo em pensaré que no vas a Jerusalem. Però tu no m’enganyes: Tu segur que vas a Jerusalem! Sempre m’ha semblat que aquest acudit explica molt bé la fal·lera que tenen molts homes de disfressar-se de dona aquests dies. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

© Diari de Girona