El passat 24 de març 3Cat, a Sense ficció, presentà casos d’abusos sexuals a nens i nenes per part de religiosos. El programa La fugida. Veritats ocultes, dividit en tres parts, «L’encobriment», «La impunitat» i «La germandat», tenia el suport de la Generalitat de Catalunya i l’Institut Català d’Empreses Culturals. Guillem Sánchez, d’El Periódico, signava la investigació. Caldria felicitar-lo. Els casos que es van explicar van ser els de l’escolapi Josep Blay, col·laborador a la parròquia d’Alella, que abusà de nenes, el de Manuel Sales, abusador de nens al Senegal, i el de Joaquim Calvet, d’un col·legi del Pare Manyanet (un cas tràgic, que desconeixia, perquè el noi abusat s’acabà suïcidant!). Els abusos a nens i nenes no tenen perdó de Déu. «A qui escandalitzi un d’aquests petits, valdria més que li lliguessin al coll una mola de molí i el tiressin al mar» (Mc 9, 42). Mai no serà una relliscada (un «desliz») com deia un document amb segell de l’Escola Pia -referit al primer cas- del temps de l’arquebisbe Martínez Sistach. Casos d’un passat que no és avui. L’actual provincial de l’Escola Pia de Catalunya, Jordi Vilà, que va donar la cara en el reportatge, tot i el perill de trobar-se amb omissions i manefleigs a l’entrevista, ho és només des del 2023.

Sense deixar de demanar que caiguin totes les lleis canòniques i civils sobre els responsables d’abusos, vull deixar dit que conec els escolapis. M’hi vaig educar dels 8 al 16 anys a Olot, vaig ser-ne seminarista, vaig treballar-hi fent les feines que em van manar a Roma, Sabadell, Terrassa i Pineda (classes, excursions, rutes, viatges, colònies i d’altres de més administratives). A l’estiu de 1973, exhaurit el temps dels meus vots simples i veient que no era el meu camí, no vaig renovar la professió i vaig sortir de l’orde.

En tota aquesta colla d’anys que he esmentat, mai no vaig veure ni flairar trets d’extorsions o abusos a cap alumne. Hi he confiat la formació del meu fill i continuo relacionant-m’hi. Posaria la mà al foc que l’actual provincial, pel que fa als abusos, pensa com jo. Al seu dia, davant dels casos del Senegal, lamentà en públic els anys d’ocultament -això no ho va oferir el reportatge-, expressà la més «absoluta indignació, rebuig i repulsa per aquests fets» i, en nom de la Institució, va demanar «perdó a totes les víctimes, a les seves famílies i les comunitats senegaleses». Quants bisbes ho han fet?

No vaig conèixer mai ni Blay ni Sales, certament, però sí dos religiosos esquitxats en el reportatge, de manera diferent. Un, Josep M. Canet, exdirector d’una escola al Senegal, confés d’abusos, va ser alumne meu. (Quan ho vaig saber, me’n feia creus!) L’altre, Josep Artigas, va ser condeixeble a Iratxe. El reportatge l’acusava d’encobriment. Els estudis ens van separar: ell aniria de missioner al Senegal el 1977. Abans, anà a aprendre francès a França i, pensant en l’Àfrica, a més dels estudis sacerdotals, es titulà d’enginyer agrícola. Quan torna a Catalunya molt de tant en tant, hem mirat de retrobar-nos. Fa 49 anys que és al Senegal i va ser-ne superior provincial. L’últim cop que ens vam veure li vaig demanar clarícies del que havia passat allà. Em va respondre amb tristesa, gairebé amb llàgrimes als ulls. Es feia culpable de ser el superior del territori i no haver-se assabentat de res. Aquesta és la veritat. «Tinc ganes que algun senegalès agafi les relles de l’Escola Pia allà i dedicar-me exclusivament a projectes agraris». Actualment, el superior de la denominada província de l’Àfrica de l’Oest (que inclou Senegal, Costa d’Ivori, Benín i Burkina Faso) és el pare escolapi africà Samson Djitabo Ehemba. Hi ha molts escolapis indígenes.

Quan servidor tenia 15 o 16 anys, va venir a Olot a acomiadar-se el pare Enric Serrahima. Havia estat professor meu d’història i geografia. Vicens Vives el volia al seu costat a la universitat. Renuncià a la carrera acadèmica i esdevingué el primer escolapi català missioner al Senegal. Hi va arribar el 1963 amb una mà al davant i l’altra al darrere. Actualment, al Senegal, hi ha vint-i-dues obres educatives i pastorals (escoles, internats, centres agrícoles, centres socials i formació professional, etc. i també de formació i de promoció de la dona, perquè allà, als 13-14 anys, les nenes ja tenen marit assignat). S’atenen més de 3.000 alumnes en llocs com Dakar, Mbour, Casamance, Sokone, Thiaroye, M’lomp, Mampatim, Daloa (aquest a Costa d’Ivori) i d’altres. L’any 2021 vaig demanar al Josep: «Quina és la teva dèria?» «Que els joves del Senegal s’hi quedin. Per això als nostres centres comunitaris, a més d’aules i sales de conferències, mirem que hi hagi un camp d’esports i una sala de ball. És el primer pas per poder-hi bastir una escola rural...»

Em sembla prou clar que els darrers responsables de l’Escola Pia, no tenen res d’encobridors. «Hem après -deia el reportatge- que saber la veritat porta més coses bones que dolentes». Sí; i encara millor saber «tota la veritat» i no sols «una part». Impunes els culpables? Condemnats civilment i degradats de l’estat clerical és impunitat?

El tercer capell que el reportatge penjava als escolapis era el de ser una germandat, entesa com una mena d’omertà mafiosa. Res d’això. La germanor calassància prové de la seva fundació. Calassanç no deixava ningú a l’estacada, ni els que sortien de la seva congregació. Quan jo vaig sortir de l’Escola Pia, se’m presentà el Provincial i em va demanar: «Tens les necessitats cobertes? Et cal res?»

Qualsevol de nosaltres pot tenir un familiar que n’hagi fet una de grossa. Fins i tot, que la justícia l’hagi condemnat. I, per això, li negarem tota ajuda i el deixarem caigut a l’abisme per sempre? La germanor evangèlica va molt més enllà de la fraternité de la Revolució Francesa. Jo no sé on paren Blay, Sales o Canet. Però, si el P. Provincial els ha acollit en algun geriàtric o els ha ajudat a buscar-se un pis, després d’haver treballat per l’Escola Pia, moltes gràcies en nom d’ells.

© Diari de Girona