El 21 d’abril de 2025, demà farà un any, va morir el papa Francesc. Durant aquest temps, el bisbe de Roma, el papa Bergoglio, va crear un clima d’esperança i va retornar la il·lusió a una Església cansada. Proclamat personatge de l’any per Le Monde i Time, Francesc va portar una nova primavera a l’Església, alliberant-la de les pors que paralitzaven.

El papa va fer un toc d’atenció als caps de l’Església, que «sovint han estat narcisistes» i va denunciar una «Cúria vaticanocèntrica», que intentà reestructurar: «Faré tot el que pugui per canviar-la».

Ell mateix, amb una visió universal, no volia una Església clericalitzada, ja que «quan tinc al davant un clerical, em converteixo en anticlerical».

El papa volia que els cristians fóssim «llavor de vida i d’amor», per damunt de la captació de nous cristians: «El nostre objectiu no és el proselitisme, sinó escoltar les necessitats, els desigs, les desil·lusions. Hem de tornar l’esperança als joves, ajudar els ancians, obrir-nos al futur, difondre l’amor», per així «incloure els exclosos i predicar la pau».

Francesc volia recuperar el Vaticà II, «inspirat pel papa Joan XXIII i per Pau VI», un Concili que mirava «el futur, amb esperit modern» per «obrir-se a la cultura moderna». I és que «una Església que es tanca en el passat, traeix la seva pròpia identitat». Per això el papa volia fer realitat «una Església amb una organització no vertical, sinó horitzontal».

El papa va condemnar amb valentia «el capitalisme salvatge, que fa els forts més forts i els pobres més pobres». Per a Francesc, «l’actual sistema econòmic ens està portant a una tragèdia». El papa també va denunciar «el déu diner i un atur que roba la dignitat». És per això que el papa resultava incòmode al poder, perquè era un home transparent i radical. Un papa que comunicava, que sintonitzava, que abraçava i besava els pobres, els malalts, els nens! Francesc era una papa que s’asseia a la taula dels pobres.

A Assís, Francesc va pronunciar un discurs improvisat que va arribar al cor dels qui l’escoltaven i on denuncià la globalització de la indiferència i la vergonya del capitalisme salvatge.

Enemic d’homilies llargues i avorrides, el papa parlava amb senzillesa, amb un llenguatge que la gent entenia. Per això, Francesc sorprenia (com Mikhaïl Gorbatxov i la Perestroika), en el seu intent de reestructuració i de reforma de l’Església.

El papa volia comunitats pròximes a la gent i a les seves necessitats, amb pastors amb «olor d’ovella», per fer realitat una Església que transmetés més la bona notícia de l’Evangeli, que condemnes o preceptes.

Com va dir Leonardo Boff, «Francesc posava en primer lloc l’amor, la misericòrdia, la tendresa i el diàleg, i només després, les doctrines i les disciplines eclesiàstiques». Això és perquè Francesc va desplaçar el centre de l’Església, del poder a la bondat, ja que estava més interessat a practicar la comprensió, que en exercir de jutge. Per això donem gràcies a Déu per la vida de Francesc.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona