La família Franco, en la celebració de les bodes d’or del dictador i Carmen Polo. / EPC

No vaig entendre-hi res quan vaig assabentar-me que el govern d’Espanya havia decidit celebrar el cinquantè aniversari de la mort del general Francisco Franco Bahamonde, l’últim, per ara, dictador que hem tingut. Les explicacions donades pel mateix president Pedro Sánchez foren, als meus ulls, les clàssiques d’un mal pagador i les pròpies d’un enganyador professional. Ens digueren que es tractava d’una celebració per condemnar-lo als ulls d’aquells que s’estalviaren conèixer-lo a raó de la seva edat. No ho vaig comprendre i vaig sospitar que era una nova maniobra del president trampós que suportem i que envoltat de mil episodis obertament contraris a l’ètica política i a la moralitat pública es troba. Uns annals manats organitzar per un home, el president del Govern d’Espanya, que tenia tres anys quan Cristóbal Martínez-Bordiu y Ortega va decidir que el president del govern d’aleshores, l’Arias Navarro, ens comuniqués el traspàs del seu sogre un dia més tard d’haver fugit d’aquest món. Ni Napoleó Bonaparte, esmenant El Príncep d’en Maquiavel, va demostrar tant cinisme respecte de com governar la cosa pública. De tota manera, el Sánchez aquest és capaç de vendre la seva mare per seguir com a inquilí de la Moncloa. És el rei de la comunicació dramatúrgica: o em quedo jo, o venen els sàtrapes del PP i de Vox; és a dir, reitera el «si tú no vas, ellos........

© Diari de Girona