Espanya es troba orfe d’una política exterior estable; és a dir, acordada per majoria entre les formacions polítiques amb presència a les Corts Generals i protagonitzada pel govern que sorgeixi de la investidura de tot president. Opino que els elements clau que donaren pas a aquesta disbauxa en política internacional es troben en dos moments distints: durant la segona presidència de José María Aznar i quan el trencament del bipartidisme amb l’arribada de Podemos i la posterior irrupció de Vox.

Aznar, com és sabut, migrà Espanya cap a un atlantisme desbordat. El nostre lloc –que hauria de ser interioritzat de manera permanent– és Europa; no pas abandonar aquesta i cercar amistats interessades amb els Estats Units d’Amèrica. La cèlebre foto de les Açores, amb George W. Bush, Tony Blair, José M. Aznar i l’amfitrió José Manuel Durão Barroso, any 2003, amb les cames i les sabates posades damunt d’una taula al pur estil sureny –entenguis Nord-amèrica del sud– per escenificar un acord trilateral per atacar l’Iraq al marge de l’ONU i del dret internacional fou el trencament de tota una coherent política exterior espanyola iniciada quan la Transició: ser europeus i només europeus i pertànyer a l’OTAN per motius estrictament defensius. Un........

© Diari de Girona