Espanya es troba orfe d’una política exterior estable; és a dir, acordada per majoria entre les formacions polítiques amb presència a les Corts Generals i protagonitzada pel govern que sorgeixi de la investidura de tot president. Opino que els elements clau que donaren pas a aquesta disbauxa en política internacional es troben en dos moments distints: durant la segona presidència de José María Aznar i quan el trencament del bipartidisme amb l’arribada de Podemos i la posterior irrupció de Vox.

Aznar, com és sabut, migrà Espanya cap a un atlantisme desbordat. El nostre lloc –que hauria de ser interioritzat de manera permanent– és Europa; no pas abandonar aquesta i cercar amistats interessades amb els Estats Units d’Amèrica. La cèlebre foto de les Açores, amb George W. Bush, Tony Blair, José M. Aznar i l’amfitrió José Manuel Durão Barroso, any 2003, amb les cames i les sabates posades damunt d’una taula al pur estil sureny –entenguis Nord-amèrica del sud– per escenificar un acord trilateral per atacar l’Iraq al marge de l’ONU i del dret internacional fou el trencament de tota una coherent política exterior espanyola iniciada quan la Transició: ser europeus i només europeus i pertànyer a l’OTAN per motius estrictament defensius. Un Aznar desbocat i sense necessitat de CiU al Congrés dels Diputats que el calmés, ens va embarcar en una guerra injusta des del vessant legal i innecessari des del vessant de la causa que l’havia motivat: l’existència d’armes de destrucció massiva que resultà falsa. La primera fake news potent llençada per un president militant del Partit Republicà nord-americà.

Sempre he cregut que l’atemptat de Madrid de l’11 de març de 2004, dos dies abans de les eleccions generals que va guanyar el PSOE, traient el PP del Govern espanyol, fou la factura d’aquell error. Recordem: L’estació d’Atocha va ser objecte d’atac per una cèl·lula islamista local que pretenia emular accions d’Al-Qaida amb una sèrie de deu explosions simultànies en tres trens de rodalies de Renfe a primera hora del matí. En l’atac van morir 192 persones i cap a 1700 van resultar ferides de diversa consideració. La versió donada pel govern en funcions d’Aznar fou que ETA era l’autora de l’agressió; tant insistí en aquesta confabulació falsa que l’ONU, amb l’ajut inestimable dels nord-americans, aprovà la resolució 1530, condemnant a la banda terrorista basca. Un servidor es trobava a Madrid aquell dia esmorzant amb una companya de la Confederació Espanyola de Directius i Executius (CEDE) i fou alertat pel xofer que el Congrés dels diputats havia posat a la seva disposició per anar a veure al president de la Borsa de Madrid a l’objecte que participés en una de les habituals conferències que organitzava Tribuna de Girona. No va poder ser; l’operació Jaula, el dispositiu que permet tancar les principals vies de comunicació per evitar entrades i fugides de sospitosos, estava en marxa. Vaig optar per tornar a Girona com més aviat millor.

En aquests moments ens trobem immersos en un altre guerra no declarada contra la República Islàmica de l’Iran. Causa: un presumpte atac contra els EUA, que no s’ha donat. Una guerra igualment il·legal des del vessant del Dret Internacional així com per les lleis nord-americanes que exigeixen el consentiment del seu Congrés o Parlament. Una guerra que, com la de l’Iraq, no té el suport de les Nacions Unides per ser contrària a l’ordenament jurídic internacional, com diu el president Pedro Sánchez. Una guerra que mostra la incongruència de la política exterior d’Espanya i com aquesta es troba més influenciada per la ideologia del govern de torn que no pas pels interessos militars, comercials i de tota mena que l’haurien de blindar davant de qualsevol alternança democràtica en el poder executiu. Una guerra que ens recorda lord Palmerston, estadista i primer ministre britànic de mitjan segle XX: «Anglaterra no té amics eterns, ni enemics perpetus. Anglaterra només té interessos que són eterns i perpetus». Tant de bo aquestes paraules guiessin la política internacional d’Espanya. El problema de fons, com sempre, és que ens poden les maneres en comptes de la racionalitat. I les maneres de fer d’Espanya no poden ser qualificades de les millors si revisem la seva història.

En definitiva, el problema que Espanya arrossega des de fa dècades és la incapacitat de definir una política exterior basada en interessos d’Estat i no en oscil·lacions ideològiques. Aquesta manca d’estratègia compartida impedeix consolidar aliances sòlides, projectar una imatge internacional coherent i defensar amb eficàcia els interessos econòmics, energètics i de seguretat. Mentrestant, altres actors europeus –com França, Alemanya o el Regne Unit– mantenen línies estables al marge dels canvis polítics interns, reforçant així el seu pes global. Espanya, en canvi, continua atrapada en la improvisació i el curtterminisme, fet que la deixa més vulnerable en un món on la geopolítica és cada vegada més complexa i competitiva.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona