Ho confesso: anava equivocat. Des d’aquestes pàgines, vaig saludar amb esperança l’elecció de l’Alberto Núñez Feijóo com a president del Partit Popular. Ho vaig fer pensant que un home que venia de la perifèria –Galícia–, parlava en gallec, havia aconseguit el suport de la majoria absoluta dels electors de la seva terra i hi governava des de la moderació, només podia aportar un gir del PP cap a la interiorització de l’estat de les autonomies, la concepció d’aquestes com a estat, el plurilingüisme com a fet natural i la mesura com a norma en el dir i el fer. No ha estat així, al meu entendre, i, per contra, ha estat engolit per la caverna empresarial, política i mediàtica de Madrid. Sí, ho puc dir amb total sinceritat: me l’han canviat.

Puc entendre la seva pressa per arribar a la Moncloa i presidir el Govern d’Espanya assegurant de passada quelcom intrínsec a la democràcia com és l’alternança en la governació d’aquesta. Puc entendre la seva incomoditat amb l’hàbil Isabel Natividad Díaz Ayuso o simplement Isabel Ayuso, com l’anomenen els mitjans de dreta que molt majoritaris són a la capital del Regne. Puc entendre gairebé tot una vegada he passat vint-i-quatre anys per los madriles. Potser l’amic Jordi Bosch, que encara hi té residència, pot explicar la involució que hi trobo, però ben cert és que no entenc del líder popular ni la seva manca de personalitat per imposar-se en el PP, ni la seva dimissió respecte de la centralitat electoral ni tampoc la seva concepció de les autonomies com a satèl·lits de la seu social del PP on es decideix el seu futur. A la paremiologia catalana trobo el mot que se li escau: cagabandúrries; una persona de poca formalitat dit respecte del seu discurs i de la seva acció política. I bé que ho sento perquè dient-ho crido als quatre vents que vaig equivocar-me en la meva percepció inicial.

Permetin que digui, avui, que l’avenç electoral fet a Extremadura, a l’Aragó i finalment a Castella i Lleó ha esdevingut un error estratègic per al PP. Crec recordar que ja vaig advertir-ho en el seu moment, però ara la certesa canta: la causa primera d’aquests avenços es troba, en primer lloc, en la modificació dels estatuts d’autonomia d’aquestes regions. Van passar de ser regió a nacionalitat i de no poder avançar eleccions a poder-ho fer. Tot pel deliri polític de ser iguals que Catalunya, i després que el País Basc, Galícia i Andalusia, quan la veritat ha surat al País Valencià: ineptitud total i absoluta amb la dana per mentalitat de diputació provincial, la repartidora en el llenguatge convergent (de CDC) de tota la vida. En segon lloc, la causa propera es troba en la il·lusió paranoica de l’obscè equip d’en Núñez Feijóo per escriure en el seu frontispici com a partit que el PSOE es troba en caiguda lliure a còpia d’anar-los guanyant (les eleccions avançades) i deixant a l’antagònic preferent com a moribund a les voreres.

El resultat d’aquesta errònia estratègia és ben sabut: si bé els socialistes han anat perdent vots i escons, els populars, perdent més que guanyant en aquests índexs, han quedat atrapats en les mans de la ultradreta, Vox, oferint de passada una pista sobre què pot succeir a Espanya quan en Pedro Sánchez convoqui eleccions: un govern PP-Vox que –permetin el terme– acolloneix a la meitat més un (i llarg) dels votants. Curt i ras, aquest ha estat el missatge global de les tres eleccions: si governo (ens diu Núñez Feijóo) ho faré amb Vox! Disculpi’m de nou: un servidor tremola davant d’aquest horitzó.

Arribats aquí, veurem si el president de la Junta de Andalusia, el popular Juanma Moreno, persona temperada i equànime segons la meva opinió, gosa avançar les autonòmiques. Per ara, ha dit que així ho faria; però veurem. El PP andalús disposa de majoria absoluta en el seu parlament; no requereix de Vox per a governar. En Moreno, per tant, si no repeteix la majoria absoluta, quedarà també atrapat en les mans dels ultradretans d’en Santiago Abascal. Què farà en Juanma, com així és conegut i apreciat a Andalusia? Llençarà la moneda per provar sort, com li exigeix el guió de PP dit «nacional», o posarà la seva mirada en els interessos particulars d’ell, del PP regional o del territori que governa, com ben legítims són? Per ara, s’ha limitat a brindar per l’èxit del seu partit a Castella i Lleó, territori de la dreta-dreta: tant és així que el seu símbol màxim continua essent l’alcalde que fou de Ponferrada, Ismael Álvarez, malgrat haver estat el primer polític condemnat per assetjament sexual (cas Nevenka). Andalusia no és ni de lluny Castella i Lleó, territori per excel·lència de la dreta-dreta. Veurem; per ara, en Núñez Feijóo s’ha pronunciat contra unes paraules del Rei i ha obert nova polèmica. Així no es guanyen unes generals. n

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona