Els docents de primària i secundària han fet molt soroll amb les seves reivindicacions. Tenen les seves raons, ben segur que sí, i han protestat pels seus sous —baixos, diuen— i per una inclusió a l’aula que no es pot fer —han dit— si no s’augmenten les plantilles, així com per altres coses —com la burocràcia que han de suportar i les ràtios d’alumnes/aula— que han explicat als mitjans de comunicació tradicionals i a les xarxes, que és el que es porta avui i més fressa fa. Els acompanya el dret de manifestació i el dret a fer vaga —anunciada per al maig proper— i, per tant, poca cosa cal dir-hi en contra del seu exercici: es troben protegits per la Constitució. Tanmateix, faré alguns comentaris al respecte.

El primer: com és que el president de la Generalitat, Salvador Illa, va qualificar d’«històric» l’acord signat amb la UGT i les CCOO relatiu als nous salaris si aquests dos sindicats no són els més representatius del sector? La protesta de fa algunes setmanes fou convocada a tot Catalunya per la Unió Sindical de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament de Catalunya (Ustec), l’Associació Sindical de Professors d’Ensenyament Públic de Catalunya (Aspepc), la Confederació General del Treball (CGT) i la Intersindical, precisament en rebuig a l’entesa produïda. Qui va assessorar malament el president de la nostra institució d’autogovern? Algú en serà responsable, dic, atès que la signatura de l’acord fou la metxa que incendià carrers, places, autovies i autopistes del país, i la contestació fou massiva. Algú no va estar a l’alçada i això no és bo.

El segon: com és que durant els governs independentistes que hem sofert van callar, si la memòria no em traeix? La pregunta no és innòcua: els seus portaveus van dir davant les càmeres de televisió que tenen els salaris congelats des de l’últim govern del president Jordi Pujol, com vaig poder escoltar. Si això és cert, com és que han suportat tant de temps sense obrir la boca? Faig un acte de fe: no tots ells, els docents, són indepes, com la moda els qualifica avui, però una part important sí que ho ha estat. A les arengues d’aquells temps de motí i ràbia em remeto. Que avui la majoria no ho sigui serà perquè finalment han reflexionat i han discernit, cosa que a tot docent se li atribueix prepagament des de la teoria d’haver superat els coneixements impartits a la universitat i la decència d’ensenyar la racionalitat com a instrument primer per a fer-ho, distanciant-se així de l’eructe de l’emocionalitat.

El tercer: s’han manifestat invocant que és alta la ràtio professor(a)/alumnes. Dedicar-se a l’ensenyament és dur; ho sé prou bé: ho és a nivell de primària i ho és a nivell universitari. Els pares, en general, ajuden que sigui així perquè traslladen als mestres i als professors el seu deure natural d’educar. Fa anys que a casa no s’educa; per això hi ha tants adolescents ximples, i per això —i pel sistema d’avaluació de coneixements a primària, a secundària, a formació professional— alguns d’ells arriben fins i tot a la universitat sense ni tan sols saber qui són. Parlo clar; és la meva obligació, atès que ho he viscut. Dit això, no ploraré pels docents en aquesta qüestió de la ràtio: recent format com a mestre, en tenia cinquanta-tres a l’aula; els meus companys de promoció, també, i alguns arribaren a seixanta. I cap de nosaltres va sortir al carrer —en aquells temps estava prohibit— per implorar cap gràcia, ni divina ni humana. Em sona a un «ai, pobrets!» de tan tendres que els vaig veure per Girona amb un parell o tres de tractors al darrere i escoltats per la policia municipal d’en Salellas, posat festiu de filius familias inclòs. Pancarta: A baix les ràtios, amunt els sous! Bonic, si no fos perquè el company d’opinió i amic, Mateu Ciurana, ens parlava avui fa vuit dies dels «Joves ignorants», relatiu als que han acabat l’ESO, amb un reguitzell d’exemples que mostraven amb cruesa el seu baix nivell de coneixements. La responsabilitat recau en els docents mentre aquests no assenyalin el sistema educatiu com a causa primera d’aquest estat que, any darrere any, és denunciat a nivell internacional. Sobre això, no ens han advertit; ni tan sols s’han pronunciat.

Corol·lari: parlant de nivell, cal parlar del nivell educatiu dels docents que entraren a l’oficina d’atenció ciutadana de les oficines del Govern de Catalunya a Girona. Nivellàs: cadires per terra, d’altres posades al cim de taules, brutícia i un llarg etcètera. Per allí passaren una banda de bàrbars que s’autoanomenaven docents, segons que vam poder veure en el vídeo que va oferir el Diari de Girona. Aquests mestres i professors, dic genèricament, no mereixen el respecte de ningú; per descomptat, el meu, no! Faci el favor, consellera Niubó, d’enviar-los de nou als seus pares a l’objecte que els eduquin i, si se’m permet, canviï, senyor president Illa, el rètol del departament: què hi fa el mot «educació» si els docents tan sols «ensenyen»? Un verb que no és sinònim —com eloqüentment hem pogut veure— de ser educats; els docents, clar.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona