Aquesta expressió defineix molt bé el clima dominant i conclusiu mantingut en una reunió de pares de fills amb diferents discapacitats intel·lectuals a la qual vàrem assistir, la meva dona i jo, com a pares d’un fill que pertany a una d’aquestes patologies. «Els ha tocat» és un crit desesperat que expressa la sensació de trobar-se sols davant d’una problemàtica que la societat no acaba d’entendre, com tampoc semblen entendre-la les diferents administracions públiques. Una situació babèlica, críptica i enrevessada que deixa els pares biològics o adoptants, així com els tutors legals, a la intempèrie més absoluta, sense brúixola que indiqui cap a on anar. Excuso de parlar de l’horitzó d’aquests nois i noies quan els pares o tutors deixin aquest món i la persona amb discapacitat es trobi sola. Què serà d’ell o d’ella? Dir-ho així, sota interrogació permanent, ennuega minut a minut; és una desesperació que esgota mentalment i genera una angoixa infinita. «Els ha tocat», pronunciat en aquest cas per una dona i amb subjecte passiu indeterminat, és un clam col·lectiu que condensa dolor, aflicció, amargor, desengany, dol, tribulació, pena, desconsol, angoixa i impotència. Aquest és el calvari silenciós per on transcorre la vida de tants pares, mares i tutors.

Una de les poques revisions que ha sofert la Constitució espanyola de 1978 fou la de l’article 49, aprovada el febrer de 2024, quan es va substituir el terme «disminuïts» per persones amb «discapacitat». S’hi establí igualment que els poders públics duran a terme polítiques per garantir l’autonomia personal i la inclusió social d’aquestes persones, així com el seu accés als drets en condicions de llibertat i igualtat. Dos anys més tard, les Nacions Unides van promoure la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, ratificada posteriorment pel Congrés dels Diputats d’Espanya, on es reconeix «el valor de les contribucions que realitzen i poden realitzar les persones amb discapacitat al benestar general i a la diversitat de les seves comunitats». Tot plegat, però, sovint acaba convertit en una prosa extensa i voluntariosa que, a la pràctica, es dilueix: moltes paraules i escassos avenços reals.

Els nois i noies amb discapacitat -des de la infantesa fins a l’edat adulta i més enllà- continuen essent, massa sovint, una nosa social i una despesa sense retorn electoral per a les administracions públiques, copades per gent amb carnet polític. En el millor dels casos, es converteixen en mà d’obra barata per a empreses que els contracten gràcies a subvencions i desgravacions fiscals, però sense una veritable voluntat d’integració laboral. La demarcació de Girona lidera actualment els últims llocs en matèria d’inserció laboral de persones amb discapacitat a Catalunya. Aquesta és la realitat que retrata el conjunt empresarial gironí, afavorit sovint per la inacció dels inspectors i subinspectors de treball. Uns i altres formen un conjunt de «galtes» que ofereix resultats esfereïdors si es comparen amb el que proclamen la Constitució espanyola, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la declaració internacional abans esmentada. Aquell «els ha tocat», dit per una mare i referint-se a un tercer el·líptic, al·ludia a la manca d’ajuda pública destinada al benestar dels seus fills, a la dificultat per a la seva inserció social i a les barreres persistents en l’accés al món laboral. No hi ha a la Terra cap acte penitencial comparable al que afronten aquestes famílies.

Mentrestant, la vida quotidiana d’aquests pares i mares continua avançant amb una normalitat aparent que només ells saben fins a quin punt és fràgil. Cada gest administratiu es converteix en una cursa d’obstacles: formularis incomprensibles, terminis interminables i resolucions que arriben tard o no arriben mai. Amb el temps, aprenen a conviure en una vigilància constant, amb la por que qualsevol canvi -una malaltia, una pèrdua de feina, l’envelliment inevitable- trenqui l’equilibri precari que han aconseguit construir. I així, mentre les institucions públiques proclamen compromisos solemnes, la realitat es resol en petites lluites diàries lliurades en silenci. Potser el drama més profund no és només la manca de recursos, sinó la sensació persistent d’invisibilitat: saber que aquesta realitat existeix, que és coneguda, i que, tanmateix, continua situada als marges de les prioritats públiques. Per això, aquell «els ha tocat» no és només una frase dita amb resignació; és també una denúncia que interpel·la la consciència col·lectiva.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona