«A l’Aragó com a Extremadura creix la ultradreta i es reforça el bloc PPVox que ven el nostre país a les grans multinacionals. No deixarem de treballar fins a posar a l’esquerra dempeus». Això és tot el que se li va acudir dir a la secretària general de Podem, Ione Belarra, després de l’enèsima desfeta electoral dels partits d’extrema esquerra. Llevat d’Extremadura, han perdut els llençols a totes les bugades. A l’Aragó, han passat de tenir 137.325 vots i 14 escons a les eleccions autonòmiques de 2015, a uns insignificants 6.200 vots diumenge passat. Més o menys com a València i Madrid que, en els comicis de 2023, van perdre els vuit i deu diputats que tenien, respectivament, a cada comunitat. «No deixarem de treballar», diu Belarra. Com, si ningú us vota? Això sí, l’endemà de perdre bous i esquelles a l’Aragó, no podia faltar una piulada de Belarra sobre Gaza, com si fos la principal preocupació dels ciutadans, per atacar el govern de Pedro Sánchez.

I el que val per a Ione Belarra, també val per a Yolanda Díaz, que viu instal·lada en un altre planeta. Això sí, ens diuen cada dia què hem de fer, com hem de parlar, com ens hem de comportar, etcètera (i no tenen ni vots). Electoralment, són cada cop més irrellevants, però tenen capacitat per imposar les seves polítiques. A Podem, des de fora, i Sumar, des de dintre, només els queda torpedinar l’actual govern i facilitar una mica més la crescuda de la ultradreta. Ara, tornen a parlar d’unificar les esquerres, tot i que, d’entrada, ja hi ha tres projectes diferents: el de Sumar, IU, Más Madrid i Comuns; l’invent de Rufián (Operació Roca, d’esquerres, quatre dècades més tard), i el de Podem, que no vol saber res amb ningú (els electors tampoc amb ells). Acabarà com el rosari de l’aurora. Però, si bé la fragmentació del vot és un llast, el principal problema de les esquerres és el seu allunyament del món real. Està bé tenir sensibilitat per Palestina, pels col·lectius LGTBI, etcètera, però aquests no són els temes que més preocupen a la majoria de la gent treballadora, sinó com arribar a final de mes, com conservar la feina, el preu del lloguer, la carestia de la vida, la inseguretat ciutadana, la degradació urbana, els barris vulnerables o que funcioni el transport públic.

Els actuals dirigents d’esquerres, que, per posició social, estan més a prop de les classes benestants que dels moviments obrers, no coneixen els barris humils, els d’aquelles persones que comparteixen espai amb la immigració, que competeixen amb els nouvinguts per les feines, els serveis socials i els subsidis, la gent que ha vist com els seus pisos s’han desvaloritzat per estar situats en barris amb forta immigració. És una realitat com un temple. I, a aquestes persones no li vinguis amb sermons barats des de la comoditat dels teus barris burgesos i els teus sous cent mileuristes. L’has d’ajudar, li has d’oferir solucions per no empitjorar les seves condicions de vida (i no em refereixo a subsidis). No li vinguis tampoc amb «flotilles», ni amb propostes com l’última ocurrència de Jéssica Albiach (Comuns): crear una oficina d’atenció de les víctimes del franquisme (o sigui, un «xiringuito» més per convertir-lo en oficina de col·locació i incrementar la despesa pública). I, com que l’esquerra eludeix debatre a fons aquests problemes, apareix la ultradreta i, amb quatre frases demagògiques i xenòfobes, però que sonen bé per a molta gent, arrossega el vot de la gent treballadora, que és el que va passar a França fa unes quantes dècades, com s’explica a la pel·lícula-documental Regreso a Reims (Filmin): la classe treballadora es va sentir abandonada pels que s’autoqualificaven d’esquerres, i va acabar votant a Jean-Marie Le Pen. Després, tot són lamentacions.

Tenim una esquerra tan allunyada de la realitat que ni tan sols sap parlar del transport públic. Algú ha sentit Belarra o Yolanda Díaz proposant alguna cosa per resoldre els problemes de rodalies? Algun d’aquests partits d’esquerres, llevat d’Iniciativa per Catalunya en el seu moment, ha alçat la veu per oposar-se a quilòmetres i quilòmetres d’AVE que costen un ull de la cara, mentre el tren convencional, el que agafen milions de treballadors, es deteriora cada dia més? El problema és que, quan tens com a referents dictadures i populismes com els de Cuba, Veneçuela, Nicaragua, etcètera, i vius distanciat d’Europa, menystenint també la socialdemocràcia, no en pot sortir res de profit. I a Catalunya, a sobre, tenim aquest oxímoron d’«esquerres sobiranistes».

© Diari de Girona