Com faig sempre que arriba aquest esdeveniment intento harmonitzar la meva agenda, viatges i compromisos, sempre que sigui possible, al calendari i horaris de partits del Mundial de futbol. Quatre anys entre campionats és un període prou llarg per vincular-ho fins i tot a esdeveniments personals, com una fita. Sobretot quan ets jove i el temps sembla transcórrer més lentament. No tinc records del mundial d’Anglaterra del 66, gairebé amb set anys, més enllà d’un pòster a l’habitació de la selecció campiona, Anglaterra, amb dos Bobbys, Moore i Charlton. Els vaig mitificar sense gairebé veure’ls jugar: llavors la tele només oferia partits internacionals quan hi havia pel mig un club espanyol o la selecció. Després ja seria una altra cosa. Pel Mundial de Mèxic-70 i d’Alemanya el 1974 no em perdria cap partit i les fotografies de totes les seleccions empaperaven l’habitació. A la final de Berlín va guanyar Alemanya, però qui s’endugué la glòria perquè va revolucionar el futbol fou l’Holanda de Johan Cruyff, subcampiona.

Com a futbolero hi ha algunes coses que em criden l’atenció: la manera en què Espanya s’ha plantat........

© Diari de Girona