Un turbot (peix) i un llamàntol (marisc) en una safata / DdG

He estat present a intenses discussions aparentment banals, respecte a les bondats de la cuixa o de l’espatlla d’un pernil. O de la presència de la ceba a la truita de patates. He vist a una persona literalment aixecar-se de la taula i marxar quan un altre comensal reclamava que als seus spaghetti alla carbonara li faltava crema de llet com a ell li agradava. Afortunadament l’encarregat es va mantenir ferm i li va dir que si volia la crema de llet ja podia triar un altre restaurant. En gustos no hi ha res escrit, certament, però sobretot no hi ha res escrit pel que fa als mals gustos, que desafortunadament sovintegen amb combinacions intolerables. En canvi hi han altres debats on cal callar i aprendre com em va pasar fa poc a un dinar al restaurant Elkano, de Getaria, a la costa guipuscoana.

La família Arregui, propietària de l’establiment des de fa tres generacions , va fer de la necessitat una excelsa virtut. L’art de la graella. Per qüestions de distribució, de conservació, de gustos, a mitjans del segle passat el peix fresc de la costa no era un aliment que tingués........

© Diari de Girona