La vida de les ciutats té sempre uns corrents de fons que en marquen amb petjada profunda les característiques. Són sovint corrents de llarga durada que expliquen el pòsit que hi ha anat deixant el pas del temps i dels humans, són les capes de la història, els fulls del passat que han sobreviscut. Altres vegades són corrents més de curta durada, més aleatoris, sobrevinguts, que defineixen una etapa, o algunes etapes, i ajuden a explicacions parcials.

En el cas de la ciutat de Banyoles la lectura profunda s’endinsa en les arrels prehistòriques i en els assentaments anteriors a la nostra era, marcats a tall d’exemple pel Parc Neolític de la Draga i per la ben coneguda, ben estudiada i famosa «mandíbula de Banyoles», custodiada durant dècades per la família Alsius i ara incorporada amb tots els honors al patrimoni de la ciutat. Entre aquests assentaments prehistòrics, traces de la humanitat en trànsit, i la formació medieval de la ciutat hi ha un fil conductor, visible i invisible, un teixit d’artèries d’aigua, de canals, que travessen la ciutat des de l’estany i nodreixen el cordó umbilical i fundacional del monestir de Sant Esteve.

És en la dialèctica entre el poder de l’abat i la força de la ciutat que sorgeix un patrimoni ric i variat d’esplendor gòtic que ens ha perviscut en edificis d’una categoria indiscutible: la Plaça Major, la Llotja del Tint i la Pia Almoina, ara seu del Museu Arqueològic Comarcal.

Justament és en l’entramat d’alguns d’aquests edificis que reposa la base essencial del projecte cultural, artístic i patrimonial de la ciutat: el projecte dels Museus de Banyoles. Efectivament, en poc més de tres mesos, entre el 12 de desembre de 2025 i el 27 de març de 2026, l’oferta cultural de Banyoles s’ha vist enriquida per dos equipaments singulars i de gran relleu. El desembre es va inaugurar finalment el Museu Arqueològic Comarcal, que acull les col·leccions d’àmbit comarcal que defineixen un patrimoni que és testimoni justament d’aquests corrents de fons que hem esmentat. Les col·leccions prehistòriques, amb la mandíbula al capdavant, i el llegat artístic dels segles medievals connecten en un àmbit de bellesa arquitectònica inusual. Sigui com sigui, és alliçonador que el Museu Comarcal mantingui el lligam entre el patrimoni sedimentat pels segles i la força simbòlica i tradicional del monestir de Sant Esteve, que custodia diversos tresors i, per damunt de tots, la famosa, malmesa i recuperada arqueta de Sant Matirià. Només una lectura comuna i interrelacionada ens permet entendre la trajectòria històrica de Banyoles.

Per altra banda, hi ha també moviments més de curta durada que expliquen bé la força de les lectures del passat en la relació entre art i patrimoni. Banyoles ha estat, en temps recents, una ciutat que ha relligat l’herència cultural a través del teatre i de la creació artística. La petjada creativa d’alguns artistes que han desbordat el marc local estricte, els projectes expositius desplegats durant molts anys a la Llotja del Tint, i les col·leccions reunides per col·leccionistes particulars han culminat a finals de març amb el projecte del Centre d’Art de Banyoles, que mostra una part de la col·lecció aplegada per Jordi Gimferrer amb una mostra d’art contemporani (Miró, Tàpies, Picasso, Chillida, Miquel Barceló, Torres Monsó), al costat de peces d’èpoques anteriors des de l’antiguitat fins al modernisme (Urgell, Fortuny, Ramon Casas). La col·lecció es presenta en el conjunt de dos edificis, l’antic Molí de la Plaça i can Teixidor, agrupats en una intervenció reeixida dels arquitectes Marc Riera i Frederic Cabré. A la tardor de 2025 es va publicar, dins la col·lecció dels Quaderns de Banyoles (núm. 27), el llibre de Jordi Gimferrer, Marisa Planas i Maria de Lluc Serra: Escenaris d’un col·leccionista. Jordi Gimferrer i els artistes del seu temps (Banyoles, Ajuntament-Diputació 2025), que ens aproxima al perfil biogràfic del col·leccionista i ajuda a interpretar el conjunt de la seva col·lecció.

Podem dir, doncs, que després d’un compàs d’espera, la ciutat de Banyoles mostra amb plenitud el seu patrimoni i enriqueix el discurs global dels Museus de Banyoles i dels seus establiments complementaris, inclòs el Museu Darder, que forma part indissociable del conjunt. El reforçament dels discursos patrimonials i artístics té un camí ben traçat amb l’aprofundiment del paper encara massa incipient del monestir de Sant Esteve, que n’ha d’esdevenir la peça central, l’eix que articuli i dinamitzi aquest entorn patrimonial i encari el repte d’integrar-lo en el futur. L’aposta ha de servir per capgirar l’acumulació massiva i passiva dels segles mitjançant un nou discurs i una intervenció integral que recuperi les propostes dels diferents Plans Directors, que havien dibuixat un horitzó d’ambició cultural i urbana en tot l’entorn de Sant Esteve.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona