Aquesta setmana he tingut una conversa llarga amb un periodista sobre el bloqueig de les energies renovables a casa nostra. Veient el que veiem sobre l’augment de temperatures any a any, de sequeres cròniques (les fonts del Pirineu no han recuperat el seu cabal), com tenim efectes sobre les vinyes, sobre els arbres fruiters, com augmenta el risc de foc al bosc, com creix el risc sobre la indústria (l’any passat es va haver de tancar producció per manca d’aigua), o com el turisme serà menys estival, resulta incomprensible que la transició energètica no agafi profunditat i no preocupi a tothom.

«Falla el relat», li explicava al periodista. Per una banda, el contra-relat negacionista, el de les empreses fòssils, o el de les empreses de l’automòbil, ha fet que la velocitat de la transició no sigui la que tocaria. Sense ser convincent el camp per l’activisme Nimby ha estat fàcil.

El periodista em va preguntar quines havien estat les raons per les quals a l’empresa s’havia optat per una estratègia sostenible: hi havia un convenciment realment profund? De cap manera: la cogeneració va començar el 1993 per superar una crisi, per abaixar costos, no per raons ambientals. Tots els esforços per disminuir el consum de matèries primeres o el consum d’energia i aigua s’han degut a la recerca de millors costos per ser competitius. Si l’any 2015 vam canviar l’objectiu d’eficiència energètica pel de descarbonització va ser perquè ja es veia que en el futur el cost del CO2₂........

© Diari de Girona