Sempre s’ha dit que els corruptes es descobreixen en el moment en què se senten impunes, quan creuen que són intocables, que facin el que facin, a ells no els passarà res. Per això em vaig sorprendre durant la campanya electoral quan Trump va dir que ell podia fer el que volgués, que no li passaria res ni a ell ni al suport que tenia del poble americà. I crec que aquesta impunitat de la qual feia i continua fent ostentació li està passant factura; aquesta supèrbia li està fent perdre el control de la situació.

Ha estat un atac de supèrbia i un caramel de Netanyahu, qui ha decidit la guerra. Israel té el Mossad, un dels serveis d’intel·ligència més ben organitzats i eficients del món, finançat pel moviment sionista global, que dona milions i milions a Israel per a la seva supervivència. Netanyahu i el seu govern volen construir el Gran Israel, expulsant els palestins del territori que consideren seu, i volen tenir la supremacia a l’Orient Mitjà. No volen una solució negociada. Segons el representant britànic a les negociacions, l’Iran havia posat sobre la taula, per a sorpresa dels negociadors, una proposta molt interessant i constructiva que demostrava la voluntat negociadora iraniana, i el dimitit cap del centre antiterrorisme dels EEUU, Joe Kent, un trumpista de primera hora, ha dit que l’Iran no representava una amenaça per als EUA. Israel no podia permetre que la negociació avancés i va posar un caramel difícil de rebutjar per part d’un Trump a qui agrada fanfarronejar: li va proporcionar on es reuniria la cúpula iraniana i li va proposar decapitar la cúpula governant a l’Iran. I Trump es va apuntar al carro sense calcular les conseqüències, per poder fanfarronejar. Potser estava enlluernat per la seva intervenció a Veneçuela, la presa de Maduro i el pacte amb Delcy Rodríguez. Ningú li va dir que als països asiàtics les coses són diferents? I més si es combina amb fanatisme religiós, però com ell creu que no pot perdre cap guerra... De fet, s’ha embarcat en una guerra que és la de Netanyahu per poder dir que ha matat els líders de l’Iran sense tenir un pla; Netanyahu sí que el té.

Fa uns dies Trump va dir, entre les moltes coses que deixa anar siguin o no contradictòries, que en pocs dies acabaria la guerra. I Netanyahu va tornar a actuar, aquest cop pel seu compte, matant Ali Larijani, secretari del Consell de Seguretat Nacional (i G. Soleimani, comandant de les milícies). Larijani és un home que, segons molts estudiosos, era dels líders iranians disposats a pactar, a negociar. Israel no vol negociacions i, per tal de boicotejar les possibles sortides, ha matat Larijani. També ho ha volgut impedir amb el bombardeig de la més gran reserva de gas compartida per l’Iran i Qatar. Trump és simplement una comparsa en una estratègia israeliana, que és qui sap cap on va. Trump és el fanfarró de torn en mans d’un Netanyahu que el mou com una titella; el seu complex que pot fer el que vulgui el fa vulnerable i, en aquest cas, ha portat els EUA a una guerra de la qual no sap com sortir (només ho pot fer podent dir que en surt vencedor). I tot el món estem patint per uns fanàtics israelians que volen expulsar del territori que consideren seu els palestins i volen una supremacia a l’Orient Mitjà, i un fanfarró que els segueix l’estela. Trump ha tornat a dir que vol acabar la guerra i que està negociant amb l’Iran; esperem que aquest cop vagi de debò.

Però tampoc veig que, pel camí que van, els israelians puguin aconseguir els seus objectius. Poden aconseguir expulsar els palestins de Gaza i Cisjordània, però a base de tenir-los com a enemics almenys durant diverses dècades. A partir d’una victòria militar no s’ha construït mai la pau; les guerres només produeixen odis profunds molt difícils d’eradicar. Nosaltres en tenim un exemple d’èxit amb la UE, que representa una de les més grans àrees de pau del món. Després d’anys i anys de guerres interminables, uns homes intel·ligents van decidir que les guerres no solucionaven res i van construir un espai de pau que és una comunitat reeixida en aquest aspecte, amb totes les dificultats que un projecte d’aquestes característiques té. Per això em sembla bé que la UE hagi dit que aquesta no és la seva guerra i que Sánchez n’hagi estat capdavanter. El no a la guerra és un crit que porta incorporat un sí a la pau, un sí a la negociació, a l’atreviment de trobar una sortida justa al problema d’Israel i Palestina, d’Israel i l’Iran i els seus satèl·lits de Hamàs, Hezbol·là, els hutíes, etc.

En la nova situació mundial, Europa ha d’exercir el lideratge que li correspon, superat el seu primer objectiu d’unió per la pau sota el lideratge d’uns EUA que ara no estan per la labor. D’això també se n’ha discutit aquest cap de setmana al congrés de la Unió de Federalistes Europeus, que ha tingut lloc al Palau de Pedralbes de Barcelona. Una nova ocasió de veure com rellançar Europa en el nou context, una nova oportunitat per presentar propostes de federalisme europeu que poden fer avançar Europa en el nou context internacional.

© Diari de Girona