El primer de maig era, sens dubte, un dia ideal per anar al cine. I era ideal, vinculant el dia de la feina amb una pel·lícula sobre el món laboral d’un treballador «invisible», d’aquells que veiem cada dia pels carrers i dels quals en desconeixem en gran mesura la vida real, tant personal com laboral.

Bé, em corregiran els qui tenen com a obligació legal vetllar pel compliment de la normativa laboral i de protecció social, i també els qui són responsables de vetllar per la seguretat i l’ordre públic, i també per la normativa sobre l’accés regular al nostre territori nacional: «Nosaltres i nosaltres sí que sabem de la seva vida i dels seus problemes», i tenen gran part de raó.

Per això, em va semblar oportú anar a veure una pel·lícula tan guardonada el 2024 i de la qual gairebé totes i tots els crítics de cinema en parlaven molt bé, que guarda relació directa amb el món del treball. I no em refereixo al que poguéssim anomenar «clàssic», sinó a aquell que en algunes ocasions n’he sentit dir que és molt «flexible» i permet «adaptar i conciliar la teva vida personal i laboral», quan la realitat és, i la pel·lícula si fa alguna cosa és confirmar-ho encara molt més, diferent, i els que la coneixen de primera mà seran més durs, perquè aquesta flexibilitat es pot convertir ràpidament en........

© Diari de Girona