Imatge d'arxiu d'una sessió al Congrés dels Diputats / Europa Press

La llei de Brandolini diu que desmuntar una bajanada exigeix molta més energia que fabricar-la. En política, això ja no és una llei: és el reglament del joc. Un surt al faristol, posa cara d’estadista en plena tempesta bíblica, diu una frase que no resistiria ni tres minuts de Google i, pam, mig país discutint-la com si fos una tesi doctoral.

La mecànica és d’una bellesa gairebé delictiva. Algú proclama que tot és culpa dels altres, que abans vivíem en una Arcàdia amb aparcament gratuït, que “el poble ja ha parlat”, que la solució és facilíssima o que amb ell al comandament fins i tot la pluja cauria amb criteri pressupostari. Deu segons. Un tall de vídeo. Tres aplaudiments. Quatre tertulians fent veure que allò mereix una anàlisi profunda. I la brasa ja crema.

Després apareix el pobre infeliç que intenta posar una mica d’ordre. Ha d’explicar competències, pressupostos, terminis, dades comparades, legislació, demografia, context internacional i, si encara queda algú viu a la sala, la diferència entre una evidència i una ocurrència amb americana. Però arriba tard. La mentida ja ha fet la volta al país amb sabates noves; la veritat encara busca l’endoll del projector.

La política actual ha convertit aquest desequilibri en una indústria. Ja no cal mentir com un aficionat. Ara es fa amb estil: mitges........

© Diari de Girona