Passen els anys, les dècades, es succeeixen governs i seguim instal·lats bé en l’optimisme tecnològic (en última instància les innovacions tecnològiques ens salvaran del desastre), bé en el nihilisme ara ja força generalitzat, que anem cap a la fi de la història, la humanitat, l’espècie o la civilització (al gust del consumidor) i que el millor que podem fer és gaudir del present i demà Déu dirà. O sigui, que no tenim remei.

A hores d’ara, fixem-nos com el famós concepte i model pel «desenvolupament sostenible», tan innovador i trencador en algun moment dels anys 80-90, a tot estirar l’any 2000, ja quasi ha desaparegut de l’escena. Atès que s’ha imposat any rere any la realpolitik del «creixement sostingut», que pot sonar igual, però no és el mateix, ja que quasi totes les polítiques econòmiques i de tota mena, fiscals, monetàries, etc., queden condicionades a aquesta lògica de l’economia de mercat (on queden les polítiques socialdemòcrates?), obertament neoliberal i sense correctors (abans encara hi havia algun tipus de política, ara només pal·liatius, i els Governs no són ONG).

La locomotora sense frens del creixement sostingut, fa que es converteixi en pensament únic i única alternativa. Hem de créixer més que l’any passat, i punt. Com, és el de menys, i a quin preu, ja s’ho trobarà qui vingui darrere.

Certament no tothom hi està........

© Diari de Girona