Al meu barri, cada vegada que hi ha un casament marroquí s’organitza una caravana de cotxes que col·lapsen el carrer, amb tocs de clàxon, globus lligats a la carrosseria i crits eufòrics com crides de muetzí, si bé -haig de reconèixer- respectant els semàfors, no sigui que atropellin un compatriota en patinet dels que tant abunden i s’acabi la festa. Els vehicles van plens dels que suposo convidats i familiars, tot que se’ls veu tan contents que podrien ser gorrers que s’han apuntat a la festa sense donar regal, sobre amb diners o el que sigui típic en la seva cultura.

-I com sap vostè que són marroquins? S’està deixant portar per prejudicis.

- De cap manera. El rostre bru, els cabells arrissats, el vel en les senyores i la gel·laba en els grans, podria dur-me a confusió, però ells, conscients de les meves dificultats per a distingir els naturals d’un lloc, em faciliten les coses onejant sempre alguna bandera marroquina.

Descobrir que aquestes mostres d’alegria marroquina es deuen a casoris em va costar temps, ja que no porten cap indicador que ajudi a endevinar-ho, ni tan........

© Diari de Girona