Pablo Iglesias i Irene Montero. / EFE

Quinze anys feia l’altre dia de les acampades del 15-M. Confesso que en un primer moment vaig creure realment que els joves polítics que d’allà van sorgir, suposaven una nova forma, molt necessària, d’exercir la política. Em vaig desenganyar més endavant, en comprovar que no eren més que una colla d’aprofitats, tan allunyats dels treballadors com del treball. Finalment, en un tercer estadi en el qual em trobo ara mateix, no puc menys que rectificar de nou i reconèixer que, contra tot pronòstic, han triomfat: les tropes de Podem han assolit els seus darrers objectius, la revolució ha acabat. Em refereixo al fet que uns miserables professors que no tenien on caure morts, no coneixien el sexe si no era de pagament i estaven destinats a jubilar-se fent classe a universitaris que els menyspreaven per ineptes, van aconseguir omplir-se les butxaques, cardar, arribar a ministres i fins i tot deixar el pis del barri obrer per a instal·lar-se en un xalet en una ciutat residencial. Si això no és triomfar, que baixi Déu i........

© Diari de Girona