Tot just arribat a l’«exili» de Cala Montgó, m’assabento que l’altre il·lustre exiliat està preparant el retorn, gràcies als favors de Pedro Sánchez, qui, altra cosa no, però paga sempre els deutes. Va prometre l’amnistia a canvi de continuar al poder, i ja la tenim aquí. Egoistament, hauria d’alegrar-me la tornada del «Vivales» (Carles Puigdemont): un personatge tan grotesc és una mina, no hi haurà dia que no em regali un article. Però com a exiliat no puc sinó sentir-me traït. Què li deu haver passat pel cap perquè decideixi abandonar la bona vida de Waterloo, lluny de la família i de cap cosa semblant a treballar? L’única explicació és que Sánchez li hagi promès també feina i sou, simbòlica aquella i generós aquest; no ho descartem, no hi ha res com disposar dels diners aliens perquè un es torni generós. És igual, amb el Vivales o sense, jo no penso renunciar al meu exili. Que l’expresident es rendeixi no significa que jo hagi de seguir els seus passos. Ni un pas enrere!, que diria aquell.

Temps........

© Diari de Girona