La paraula amabilitat procedeix etimològicament del llatí i el seu significat és preciós, atès que significa: qualitat d’inspirar o merèixer amor, ser una persona digna de ser estimada. D’aquí deriva amor, estimar, amable.

En la mesura que m’he anat fent gran, he valorat cada cop més la bona educació, les persones amables, sensibles als costums socials, el que s’anomena normes de comportament cívic, ensems, m’he anat allunyant del que mai està content, dels que tot ho critiquen, estirats, amargats i antipàtics, que no els agrada res i malparlen de tothom, els de caràcter agre, la gent vanitosa i ensuperbida.

Així doncs, si l’amabilitat apropa a les persones, la descortesia i aspror en el tracte, separa. El pensador Montesquieu afirmava que «els bons costums en moralitat i civisme redueixen la necessitat de regulació extrema i les lleis poden ser senzilles i comprensives. Perquè la virtut cívica és el motor d’una societat sana».

Els de la meva generació, sota la influència del maig francès del 68, seguíem la moda dels revolucionaris de saló i, més que descamisats, malforjats, mai ens posàvem corbata, encara que els pares ho manessin, perquè llavors es portava l’estil de jove inconformista rústec, hippie i malparlat. Érem........

© Diari de Girona