Fa trenta anys que Israel vol fer fora els aiatol·làs de l’Iran i per fi un president, en Benjamin Netanyahu, ha trobat en els Estats Units un nen enjogassat, malcriat i narcisista, poc llest, que farà la feina de tirar tot el que trobi per derrocar els murs ideològics de l’Iran i, ja posats a trencar, tirarà per terra tot el que no li agradi. Aquesta guerra i postguerra poden ser molt duradores i han posat tot el món en perill.

L’aiatol·là Khomeini imposà un règim fanàtic, autoritari i fonamentalista; convertí l’Iran en una màquina de fabricar religiosos terroristes. Recordo que les dues imatges que més m’han frapat a la meva vida són l’atac quasi en directe de les Torres Bessones de Nova York i el fèretre de Khomeini en un descampat perquè els seus fidels poguessin acomiadar-lo i sobtadament es van enfilar a dalt la plataforma amb la intenció de treure el cadàver per menjar-se’l (ho ha llegit bé: se’l volien menjar) i sort que van disparar ràfegues d’aigua a tota pressió d’unes mànegues que ja tenien preparades i van aconseguir dissuadir-los per la força.

Ho vaig explicar en un article al Diari de Girona el 2011, quan estrenà un nou format, un redisseny de la portada i maquetació i també vaig consultar als amics quina era de la imatge més impactant, la que més els havia impressionat alguns van repetir les dues meves, altres en van afegir d’espanyoles com l’atemptat i matança d’Atocha l’11 de març del 2004 i l’excursió frustrada de Tejero en el Congrés dels Diputats. També dues em van dir que mai s’han tret del cap «la nena del napalm» que corria despullada fugint de l’horror. Alguns recordant les tragèdies em digueren que no els agrada recordar coses tan tristes i que no ho tornés a fer més.

L’Iran anirà posant morts per sensibilitzar la societat occidental i perquè els cadàvers iranians són barats comparats amb els morts americans que sempre s’han pagat caríssims. Portar soldats ferits o difunts als Estats Units és dolorosament insuportable per als americans; és una visió molt trista que ajuntada amb el preu de la benzina pot ser motiu perquè Trump sigui menyspreat i els primers a declarar-lo no apte per governar el país serà el col·lectiu MAGA, que està perdent la confiança en ell perquè els va prometre solemnement que no faria cap guerra i està fent una perillosa guerra en terra estrangera amb tots els requisits del manual clàssic que defineix la pugna bèl·lica, que no té res d’èpica, però sí de furiosa.

Perquè la maldat estatunidenca sigui més aparatosament visible, més escandalosa, l’Iran la farà llarga i de pas provocarà inflacions en tots els països tot tocant el preu de la benzina, clau de volta de l’economia tan industrial com la domèstica. La culpa serà d’en Trump per haver fet una guerra que no troba enlloc un José María Aznar i un Tony Blair (no semblava tan ximple quan de jove corria per Espanya amb un cantant per aprendre a tocar la guitarra) que diguin que no només han vist les armes de destrucció massiva que són estèticament belles i en tenen fins i tot penjades en una lleixa de la xemeneia de la seva llar.

Tanmateix, la millor jugada és fer-la interminable, com més llarga sigui més fort sonarà el No a la Guerra i més dificultat tindrà Trump per costejar-la perquè cada dia l’hi surt a deu milions de dòlars, i ja en porta massa de gastats irritant Wall Street, els homes de negocis, i si apuja el preu de la benzina en els Estats Units sap bé que posa en perill la seva permanència en el poder i li demanaran la dimissió. També els no americans perquè si el conflicte s’enquista i el petroli no para d’enfilar el preu el món entrarà en recessió i els estats afectats, gairebé tots, no podran fer-hi res.

La situació actual de l’Iran és semblant amb la que es va trobar quan va voler pujar d’aranzels i amb la fallida invasió a Groenlàndia que volia fer-la amenaçant com és habitud amb ell que si no li donaven que es preparessin. En els dos casos va haver de fer-se enrere i ara vol entrar a Cuba que està a la cantonada dels Estats Units, no com l’Iran a la quinta forca.

El segle XXI havia de ser el segle de la intel·ligència, de la tecnologia alliberadora i de la cooperació global. Veníem d’un final de segle que prometia una humanitat més connectada, més informada i, en conseqüència, més sàvia. Però amb només un quart de segle recorregut, la sensació dominant és una altra: hem multiplicat les eines, però no necessàriament el criteri per posar-les al servei no de l’economia dels rics sinó de la humanitat.

Aquest nou segle no rutlla bé i no el sabem adreçar. Un mal segle i la pau, amenaçada en qualsevol part del món, no només en el Pròxim Orient, també la Guerra Rússia-Ucraïna, el Vietnam d’en Putin en terra europea.

El segle XXI de moment és un desastre que possiblement superarà el segle XX que portem vist i viscut, que va ser el període històric de més creixement científic, i d’altres ciències com la física i química i saber culturals, però un dels més bel·licistes, de morts injustificables.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona