Dos més dos fan quatre, dos vint, quaranta, i quaranta més quaranta ens dona obligatòriament vuitanta, la qual cosa és certa i ho és perquè és una veritat aritmètica innegable, matemàtica pura, dèiem de petits; vuitanta és el nombre d’anys que compliré, si tot va bé, aquest mes d’abril.

S’ha escrit molt sobre l’edat de les persones des d’un criteri psicològic i com influeix des d’un punt de vista laboral, professional, familiar i social. El record que tinc de les persones velles, de quan jo era un nen, és molt llòbrec, macabre i m’entristeix quan hi penso. Els veia més que caminant pel carrer, asseguts a la porta de llur casa, vells esquinçats, joguets trencats que saludaven als que passaven, cansats, envellits i semblava que només esperaven la mort.

La setmana passada en una botiga de Torroella de Montgrí em vaig posar a parlar amb una senyora de noranta-nou anys i va dir-me espero que sigui l’última vegada que ens veiem; vaig entendre que em transmetia un missatge críptic, amagat sota la fullaraca de les paraules, i ella, amablement va afegir: «Em vull morir, en tinc ganes i m’agradaria no patir, la sort és anar a dormir i no despertar-se». Em vaig sentir atribolat, afligit, però aquesta senyora em va inspirar tanta tendresa que........

© Diari de Girona