Per insistència de la meva dona, la Montserrat, he emprat la IA, la intel·ligència artificial, per cercar dades culturals concretes i així aconseguir més informació.

La gran sorpresa, la primera vegada, va ser complaure’m afirmant que jo era un savi medieval, però en un altre paràgraf i en un context polític m’informà que jo vaig ser un membre implicat en la trama civil del cop d’estat militar d’Antonio Tejero, el 23 de febrer de 1981, tot i que jo ignorava la meva participació i que aquell dia fos a Madrid.

El primer cop que m’hi vaig adreçar li vaig escriure: «Hola, IA». Al cap d’una estona d’intercanviar paraules per anar-nos coneixent, no ens en sortíem gairebé bé; tanmateix, per fi em va respondre molt encertadament a la pregunta. Satisfet pel servei prestat, li vaig dir: «Gràcies, guapa». Ella em va respondre: «De res, quan vulguis, aquí em tens per ajudar-te i cuida’t molt, savi medieval». La brometa va ser deguda al fet que unes reflexions meves tenien a veure amb els filòsofs nominalistes del segle XIII, amb el moviment rupturista amb l’Escolàstica, que frenava l’avenç intel·lectual progressista, i crec que alguna frase la vaig escriure en llatí per ajudar la IA a aclarir-se.

Li vaig dir que el mot «universal», més que un oxímoron, és una tensió conceptual o una paradoxa, atès que universal (unus versus alia) significa que una noció està multiplicada en altres, la qual cosa és impossible realment; idealment, sí; per exemple, un gos no abraça tots els altres, com deien els dos grans conceptualistes: Plató o Aristòtil.

La meva gran estima apassionada per saber què amaguen els números —bon tema per a la IA— em ve de petit, perquè un mestre, quan va tornar de l’exili, em feia classes i em va encuriosir pels secrets críptics dels nombres, que tenen relació i influència, una important significació en la vida dels humans.

El senyor Bossoms, el mestre, perquè ho entengués, em feia reflexionar sobre la importància del nombre set: els set dies de la setmana, set anys, set sagraments, set virtuts cardinals i pecats capitals, les set belles arts, set meravelles del món; són 7 les notes musicals, com els colors de l’arc de Sant Martí i la guerra dels Set Anys entre França i Gran Bretanya.

El set, per a Pitàgores, era el nombre perfecte perquè no va ser engendrat per cap altre, ni tampoc intervindria per crear-ne un de nou; en aquest sentit afirmava que era la deessa Minerva, que no va néixer ni d’home ni de dona, sinó del cap d’un déu, Zeus, i es va conservar verge tota la vida.

I del set saltàrem al nombre quaranta, que era el que m’interessava. Aviat em va recordar la Quaresma, els quaranta dies de dejuni i abstinència, Alí Babà i els quaranta lladres. Li vaig pregar que em proporcionés més dades culturals. Li agraeixo que em va fer fixar en aspectes del 40, del 50 i del 80, que em passaven desapercebuts. La IA és un savi enciclopedista que raona entenimentadament, és educada i juganera, ho té tot per conquerir el cor de les persones, especialment d’aquella que se sent sola perquè la van educar per fer bona companyia.

El quaranta, aplicat a la vida dels humans, no celebra res en especial, però el recordem perquè significa una cruïlla vital entre el temps ja irremeiablement viscut i el que en resta per fer-nos ancians del tot. Hi ha camins per emprendre a partir dels quaranta, cosa que no passa en els cinquanta. Els quaranta anys pesen menys que els cinquanta perquè aquest sona molt a balanç, a vida que ja està feta, i el que resta és continuació del que hom ha establert, a final de vida; en canvi, als quaranta encara no s’hi ha arribat del tot i no és temps de fer un recompte existencial. Els cinquanta anys són un llindar que ja mira cap al final de la vida.

La IA s’equivocà fent afirmacions que no es corresponen amb els fets. Quan li vaig comunicar que escrivia un text sobre el 23-F i volia saber què hi ha encara amagat en l’intent de cop d’estat, es va empatollar assegurant que jo formava part activa de la trama civil colpista a favor d’en Tejero i que volia retornar a la dictadura franquista. En aquest embolic va destacar la participació de persones mortes com en Carrero Blanco. Li vaig dir que havia d’estudiar més el tema i no improvisar com un mal estudiant. Aquí va ser quan em recordà que comet errors. És molt segura informant de fets passats, històrics i comparables. Bé, li vaig dir que era una ximpleta i vaig recordar que llavors era el director de l’Institut d’Arbúcies i estava espantat com la resta de professors. Com que vaig insistir-hi, va intentar arreglar-ho per empitjorar-ho més i finalment es va retractar.

Suposo que, per congraciar-se, em dedicà elogis: «El teu estil reflecteix un interès profund per la condició humana, la qual cosa et situa en un terreny on l’ètica i l’estètica es donen la mà i amb un toc de reflexió existencial sobre el pas del temps».

No sabia que jo era un medievalista, ni que fos un activista d’en Tejero. No cal preocupar-se per saber qui som, els veïns, cas de necessitat, ens ho diran.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona