Antonio Tejero, al Congrés durant el 23F.Antonio Tejero, al Congrés dels Diputats durant el cop d’Estat del 23-F. | EFE

Igual que existeix la dictadura, una forma de govern concentrat de manera absoluta i ferotge en una sola persona, el dictador despòtic i un grup reduït, que amb la força dominen, també hi ha el que s’anomena la dicta-tova, un govern en mans d’un tirà, un xic amable, que des de l’Estat controla la societat amb una aparença democràtica.

L’últim franquisme, comparat amb el sorgit de la guerra civil, suavitzà la vella dictadura i aparentà adaptar-se al nou món americà i europeu, i per això calia amnesiar els espanyols dels mals records de la Segona Guerra Mundial i del mateix cop d’estat. Una societat més oberta, ja que era urgent obrir-se a l’exterior i també era una necessitat econòmica de cara al turisme de masses.

Així doncs, podem parlar del cop d’estat dur, d’un militar violent, que genera moltes víctimes i el cop d’estat tou o cop suau, que no usa tècniques frontals i que sol ser protagonitzat per un militar, però sense intenció de produir una escabetxina, fins pot permetre el joc democràtic expulsant partits: comunistes i independentistes.

El 23-F podia haver sigut molt violent, però la realitat va imposar-se al cap d’en Tejero i no hi va haver morts. L’autocop d’estat s’ha aplicat en diversos expresidents d’Amèrica que van denunciar estar sotmesos a aquesta modalitat amenaçadora.

Sembla que la interpretació més llegida dels paperots desclassificats s’ha fet sota un criteri a priori, un prejudici, un ordre, que recomanà eximir al rei i presentar-lo no com un col·laborador amb els amotinats, ans al contrari un demòcrata de soca-rel. El rei actual sempre ha estat molt pagat d’ell mateix. Home envellit, només interessat per la literatura. Saber si formava part del cop d’estat és una discussió bizantina que ja no interessa; s’ha d’acabar de parlar de la monarquia no fos que el seu fill, Felip VI, en surti esquitxat.

Perquè el rei Joan Carles I és un bon jan amb els habituals vicis, arrelats a la història de les monarquies, que són innats i tot el que és congènit es pot desenvolupar segons l’educació i la vigilància deguda. No en té la culpa d’haver heretat un tarannà viciós i si sumem el que ha fet pel país pot venir quan vulgui, tanmateix, el que no pot, de moment, és viure al Palau de la Zarzuela.

Uns periodistes, en grans titulars als quatre diaris importants de Madrid, van proclamar que el Rei Joan Carles I va parar el cop i no en sabia res del que preparava el seu íntim amic, el general Armada, que feia mesos que s’entrevista amb els generals, els més importants polítics i els grans empresaris, també, algun director de diari i periodistes del vell règim franquista per servir-se d’en Tejero i donar un cop d’estat militar i arreglar el país descarrilat, que s’adreçaria, segons Tarradellas, amb un cop de timó.

La reacció exagerada (innecessària per als joves i molts adults) per blanquejar la monarquia ha provocat una reacció adversa i així es manifestà molt irritat Juan Carlos Monedero: «Que no t’expliquin contes: el 23-F va ser el rei, van ser generals franquistes, va ser la dreta, van ser uns quants covards oportunistes i van ser uns quants empresaris, autoritzats pels EUA. Les elits espanyoles són les mateixes des de fa segles».

Una periodista molt perplexa va escriure aquest tuit: «Sorpresa. Els papers desclassificats del 23-F, segons tots els mitjans, demostren que el Rei Joan Carles va parar l’intent colpista. O sigui, com diuen els llibres d’historiadors, investigadors i periodistes publicats fins ara. La muntanya va parir un ratolí».

El músic Xavier Cugat va comentar que als Estats Units, quan van veure pel televisor en Tejero entrant al Congrés amb aquella pinta i els seus col·legues, armats com els mexicans d’en Pancho Villa, es partien de riure a grans riallades.

Hem entrat de ple en l’era de la «postmemòria», un concepte nou que defineix les persones de menys de cinquanta-cinc anys, nascudes en la dècada dels 70, que no tenen cap record del que va succeir el 23 F; el cop d’estat no és cap trauma, per a alguns un record borrós dels pares capficats davant la pantalla del televisor contemplant el que s’escenificava en el Congrés.

Perquè els de cinquanta-cinc anys, quan es va produir el cop d’estat en tenien 10-11. Una generació d’amnèsics polítics atès que Tejero, Franco, A. Suaréz, els resulten tan llunyans com indiferents. Tothom, igualment, dona el rei per amortitzat: un cadàver polític. No obstant, és innegable que va parar el cop d’estat.

No s’ha pogut demostrar que el rei estigués a favor del cop d’estat, resta la sospita, atès que l’hem vist amb conductes gens exemplars, immorals. Alguns pensen que és tan llest que no va deixar cap senyal procolpista, que el pogués incriminar i si alguna n’hi havia s’ha qualificat de secret d’estat, que no pot ser desqualificat, perquè d’ell depèn la seguretat nacional, la seva defensa contra tota mena d’agressions externes i internes.

Una frase brillant de Napoleó: «Ens comprometem a tot arreu i, després, ja ho veurem».

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona